Les seves petjades quedaven marcades damunt de la neu tova. Tornava desprès d’un any d’absència. El camí restava desdibuixat, el podia imaginar sota de la gran nevada: argilós, clapejat per còdols de colors i solcat per herbes descompassades. Recte amb pocs revolts, els més pronunciats es trobaven a la baixada que portava al pont.
Les branques de les alzines, dels roures, dels pins i dels xops, suportaven com podien l’assentament de la capa blanca; i els matolls de bruc, de garrí, de romaní i de farigola havien desaparegut sota d’uns petits monticles.
La boira densa ocultava visions irreals i els flocs de neu, eren els únics acompanyats d’aquell jove solitari.
Les cotorres, els cucuts i els pardals havien callat els seus cants, i escoltaven atemorits el vent eixordador. Els cabirols, els conills i els esquirols estaven expectants en els seus amagatalls.
Passat el pont, el jove de cal pastor, va veure la masia enyorada, amb les seves parets de pedra i els porticons de fusta. L’avet ple de llums de colors, es trobava com cada any, al costat de l’entrada. Dues figures petites i borroses el sortien a rebre, ja feia dies que l’esperaven.
El jove en veure’ls va accelerar el pas, i al trobar-se davant d’ells, va sentir l’emoció d’un nen petit. Els va mirar a la cara, i va comprovar que durant aquest any, els seu progenitors havien envellit. Els va abraçar amb totes les seves forces, mentre les llàgrimes li lliscaven per les galtes enrogides de fred. Aquest Nadal el tornaria a passar a casa dels seus pares, tots asseguts a la mateixa taula davant de la llar de foc, com quan era infant, i es llepava els dits amb els torrons de xocolata que feia la mare.
BON NADAL!
